"Els més grans somnis solen donar-se a les golfes" ..GAZIEL.

Els ulls em fan mal de tant plorar, dins les meves venes corre la sang aigualida, per les llagrimes de dolor que em cauen pomuls avall.
En els meus ulls reflectida una brillant copa de vidre.
Sobre els pomuls humits, es deixen veure uns cabells fins i llargs daurats, com els raigs del sol, amb les seves escletxes de llum que il·luminen tot el voltant. La impressionant transparència del vidre deixa veure el meu rostre, el meu rostre desolat i perdut , perdut en la foscor, la mateixa foscor que deixa una espelma al apagar-se, la soledat em persegueix dia rere dia, moment rere moment; sento la fredor de les teves mans, que un dia vaig poder acariciar, el teu suau tacte, els teus dits tocant els meus.
Tant magues agradat estar perduda en aquesta fantasia, en aquest somni,
Tant magues agradat acostar-me a tu , als teus sensuals llavis rosats , a la teva pell blanca, sota aquelles llàgrimes , d'aquells sentiments tristos; tant magues agradat ser feliç, al teu costat, sense tot el dolor dels meus ulls, sense aquella soledat, sense remors.
Vull seguir vivint , però cada vegada mes , sento k m'enfonso , que no existeixo per ningú, que no soc res, com si visques en un poble inhabitat, sola.
Sé que queda poc, poc tems per acomiadar-me, per poder mirar per últim cop els teus ulls inexpressius, amb aquella mirada perduda, la teva il·lusió per viure. Només son somnis.
Torno a mirar la copa em torno a veure, torno a veure aquella persona desconeguda, les gotes salades tornant a caure dels ulls, als transparents vidres de la copa, i en un instant, en un sol buit es dissolen.
Miro la finestra, veig la pluja caure intensament, la trista mirada se m'en va cap alls molls rosers del jardí, aquells k de dins les seves arrels en neixen unes boniques roses, vermelles amb la seva olor tan dolça i fresca;
Sense pensar m'-ho ni un instant , em trobo plantada sota la pluja al bell mig del jardí, amb una rosa amb les seves espines, entre les mans, inesperadament noto un intens dolor a la ma esquerre, me la miro, i hi veig una punxeguda espina clavada, envoltada per un llarg i fi rajolí de sang, de la sang vermella igual que el de les roses.
No puc deixar d’imaginar-te, en els meus pensaments, encara veig aquella imatge, no et puc oblidar; vull córrer sota la pluja fins arribar als teus braços i acariciar el teu rostre. No puc mes això s’acaba, entro a casa, m’acosto a la cuina, - faré una bestiesa- ....